INVISIBILITZADES?
LES NOSTRES
REFERENTS

Aprofitant el partit del diumenge cinc de març de l'SPAR GIRONA i en el marc de la celebració del 8 del març del "Dia Internacional de la Dona", l'UNI torna a organitzar "EL PARTIT DE TOTES”.

Les jugadores, a títol d'homenatge, van lluir a les samarretes el nom de les dones escollides com a referents que ens han precedit en la lluita en cerca del lloc que la dona mereixen el món de l'esport.

Brittney Sykes, la base de l’equip, lluïa el nom de la Montserrat Minobis amb el dorsal numero 20.

Quinze dies després i en el següent partit de la Lliga Femenina de Basquet , es van lliurar les samarretes als familiars de les dones homenatjades en un emotiu acte.

Cal agrair a l’UNI GIRONA, la voluntat de reivindicar aquestes dones catalanes de gran vàlua , doncs el club considera que en mereixen la major difusió i ganes de saber-ne més. Al llarg de la història, les gestes i el treball de cada una d'aquestes dones ha estat silenciat, poc reconegut i totalment invisibilitats.

Montserrat Minobis i Puntonet (Figueres 1942–2019)

Fou una periodista catalana.

Compromesa en la lluita antifranquista dels anys 70 i activista en defensa de la cultura catalana. A la dècada dels noranta va ser presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Del 2001 al 2004 va ser Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Creu de Sant Jordi i premi Ciutat de Barcelona.

La Montserrat va participar d'una manera activa a la vida de Figueres. Va formar part del primer equip de bàsquet femení, del grup de teatre del Patronat de la Catequística, de l'escoltisme com a Akela dels llobatons.

Va practicar esports com el tenis i el patinatge, sardanista i membre del cor de la capella parroquial. El 1961 s'incorporà a Ràdio Popular de Figueres, iniciant la seva carrera radiofònica.

Simultàniament, col·laborà amb escrits periòdics a la premsa local.

A finals de la dècada dels cinquanta va formar part del primer equip de bàsquet femení, amb alumnes del Col·legi de la Presentació. Posteriorment seria l'equip de l'Adepaf. Participaren en competicions d'àmbit provincial.

Anna Maria Molina de Haro (Girona 1950 –1979).

Fou una atleta catalana que va desenvolupar gran part de la seva carrera al(GEiEG), encara que també va passar pel club de Vallehermoso de Madrid. Entre 1967 i 1978,va ser campiona d'Espanya en 25 ocasions (17a l'aire lliure i 20 en pista coberta) i campiona de Catalunya en 24 (15 a l'aire lliure i 9 en pista coberta). Concretament, va ser campiona en curses de tanques, salt d'alçada, llançament de pes i de disc i en proves combinades.

Una lesió el 1971 li va impedir participar en els Jocs Olímpics de Munic de l'any següent i es va limitar als llançaments de pes i de disc, proves en què va acumular 14 títols estatals.

Durant la seva carrera va millorar 52 rècords de Catalunya a l'aire lliure i 28 d'Espanya. Va rebre la Insígnia d'Or de la Federació Espanyola d'Atletisme en reconeixement de les seves fites esportives.
Va morir el 17 d'agost de 1979 a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron conseqüència de les ferides greus provocades en un accident de cotxe.

Mercè Guix i Passola (Campdevànol 1922 —2009)

Va ser una jugadora de bàsquet i directiva esportiva catalana.

Treballadora en una fàbrica tèxtil, va formar part de la Secció Femenina de bàsquet de Campdevànol. A principis dels anys seixanta, va tenir un paper clau en la fundació del CB Campdevànol i va crear un equip de bàsquet i un altre de futbol. El 1972 va aconseguir federar dos equips masculins de bàsquet a les competicions esportives i va continuar lligada a l'entitat, primer com a entrenadora i, després, com a membre de la junta directiva del club. Al mateix temps, va engegar una campanya activa per tal d'assolir unes instal·lacions adequades a la competició esportiva, i així, es va inaugurar el Pavelló Municipal de Campdevànol el febrer de 1987 Entre altres distincions, fou reconeguda com a Forjadora de la Història Esportiva de Catalunya el 1993 i Històrica del Bàsquet Català el 2006. El març de 2008, l'Ajuntament de Campdevànol li va retre un homenatge públic i va rebatejar el pavelló municipal com a Pavelló Esportiu Mercè Guix. Pòstumament, fou nomenada filla predilecta del municipi.

Pili Fernández Rosado (Salt 1943-2012).

Es va iniciar en el món del patinatge artístic amb només set anys. Va passar per diversos clubs esportius com la U.E. Coma-Cros de Salt, on es va estar fins a l'any 1959 quan va entrar a formar part del Girona Hoquei Patinatge i a la Federació Espanyola.

L'any 1965, un accident la va apartar de la competició, però no del patinatge, perquè va de començar a treballar com a entrenadora convertint-se en una pionera i una referent de les comarques gironines en aquesta disciplina.

Va entrenar clubs com el Patinatge Palafrugell o les categories infantil i juvenil de la Federació Espanyola de Patinatge. Pels seus entrenaments van passar patinadors de gran nivell com Ricard Planiol o Gemma Fructuoso.

Els entrenaments de patinatge els alternava amb la feina de locutora de ràdio a Ràdio Salt.

El 2003 va rebre el Premi Tres de Març de Salt com a reconeixement de la seva tasca en el món de l'esport, com a locutora de Ràdio Salt i per la seva tasca a favor del poble.

El 2009 li van concedir la Medalla de l'Esport de les Comarques Gironines. El 2013 se li va atorgar, a títol pòstum, el Premi Especial Diputació de Girona.

Victòria Tuscà i Maria Busquets (Santa Coloma de Farners).

Van ser dues grans jugadores de bàsquet que van arribar a ser internacionals. El 1943 després d'estar vint dies concentrades amb la selecció estatal i a punt de debutar en un torneig internacional a Itàlia els aliats envaeixen Sicília i va impedir el seu debut internacional.

Conxita Pascual Font (Girona)

És una exjugadora de basquetbol gironina. Formada a Girona, es traslladà a Barcelona on jugà alPicadero Jockey Club durant deu temporades (1953-63), aconseguint el subcampionat d'Espanya el 1960. L'any següent competí a la Copa d'Europa, a causa de la renúncia del CE Cottet a participar-hi, i formà part del primer equip femení de l'Estat espanyol en disputar competicions europees. Després de la seva retirada, continuà vinculada a l'entitat i exercí com a entrenadora. El 1999 fou distingida com Històrica del Bàsquet Català per la Fundació de Bàsquet Català.